20 Dec 18è Dia: Santa Catalina de Somoza – El Acebo

13/10/2014, Dilluns, Sant Eduard. Avui Montes de León i Cruz de Ferro. Des de Santa Catalina de Somoza a el Acebo, 28 kms. Per variar sortim de nit, aquesta vegada ben esmorzats, que és l’unic que ha valgut la pena d’aquest alberg, això i el plat de Tripa i pota que m’han donat per dinar. Està plovent, fa fred i hi ha boira es nota que hem pujat molts metres i els matins son desapacibles i estranys.

Avui ens toca jornada de muntanya una de les històriques del Camino variant francès, ja que passarem per la Cruz de Ferro, a on hi deixaré les dues pedres que porto des de casa amb els desitjos que he fet.

El primer poble que trobem és el Ganso i fins aquí encare no hem pujat gens, a Rabanal del Camino ens hi parem i fem un cafè amb llet i una magdalena, surt tímidament el sol i ja ens deixa veure Foncebadón, sembla que el tinguem a tocar i no vegis el que queda. En arribar allà trobem una excursió d’italians que van en bici i uns del RACC que estan filment per algun reportatge de TV, passant per l’asfaltat  grimpem cap a la Cruz de Ferro 1.540 mts.

Vaig amb la Grazyna i allà primer ella i desprès jo, pugem al munt de pedres que la gent ha anat dipositant al peu de la creu i que han portat des dels llocs d’origen per a formular algun desig al Sant. Coses de religió amb les que no hi crec gens però la tradició mana, potser per això no se’n ha complert cap dels que vaig fer, dir en favor del Sant que ambdos eren molt difícils!

Des d’allà respirem, ens queda baixada borejant la carretera que ens portarà primer als repetidors de telefonia de Movistar i una mica més enllà pel davant del Refugi de Manjarín a on se’ns posa a ploure altre cop amb ganes, una estampa tradicional de l’etapa i del Camino.

Semblava fàcil i d’això res, un pedregal ple de fang que rellisca i et fa pols els peus ens hem trobat amb la Grazyna fins el Acebo. Hauríem d’haver passat per la carretera, arriba al mateix lloc però sense maltractar els peus, al final arribem a l’alberg el Acebo i ens trobem el Gilles discutint amb l’encarregada pels llits que ha agafat. M’explica no sé què d’una señora de 90 anys i al final li dic ja amb mala llet que em posi a on li doni la gana però que em deixi anar a dutxar. M’ha fet posar de mala hòstia el dia del meu Sant i a mi quan m’entra mala llet se’m nota. Al sortir de la dutxa un cop canviat i sec, li vaig a portar la credencial per a sellar i com que la tinc molla la mateixa amb la que m’he discutit abans s’ofereix a secar-la al damunt de la cafetera. Se’n adona que s’ha passat i vol compensar i com que tot i cansat ja ni m’enrecordo de lo malament que ho he passat baixant, fem les paus i tant amigues! Més avall n’hi ha un altre d’alberg molt nou i que fa molt bona pinta però com és a la sortida no l’hem vist fins que hem marxat, La casa del Peregrino, es diu!

Com que avui és el meu Sant, els convido a un sopar especial, com que per allí la menja tradicional és el Botillo, un sac de carn especial lligat dins d’un budell, amb patates, cigrons i col, un plat per a recuperar forces per demà i un parell de botelles de ví negre. Hem agafat mig pet, amb això espero dormir com un nen petit.

Ja perilla!! en el dormitori se m’ha posat un collons d’alemana al costat que ronca quan inspira i expira i que té a tothom amb els ulls oberts. M’he posat els taps de cera tant al fons de les orelles que demà quan me’ls hagi de treure igual no puc! Nit del lloro, sense dormir i de mala llet, un sant Eduard que recordaré per molts anys, us ho asseguro. Ens toquen les 6:30, gràcies a Déu que marxem, l’alemana encare està rebufant, m’he quedat amb la seva cara per si coincidim en algun altre alberg no patir la mateixa tortura!

La ruta a GoogleMaps

[table id=18 /]