21 Dec 21è Dia: Vega de Valcarce – Fonfría
16/10/2014 dijous, 21à etapa, des de Vega a Fonfría, 24kms plovent, amb fred i vent i l’o’Cebreiro, el ALto de San Roque i el Poio, tres pics que passen dels 1.300 mts. El dia ja no comença bé, un francès i el rus torracollons de les castanyes es discuteixen davant de tothom i quasi bé arriben a les mans, feines per separar-los. Ens queden poques ganes per a fer-nos l’esmorzar, el Gilles però que sempre està per la feina, escalfa l’aigua i ens prepara la llet a mi i a la Grazyna. Les cames encare em tremolen, quin tiu el rus aquell, espero no trobar-me’l més en el que ens resta.
Comencem a marxar cap a la Faba passant abans per les Herrerias i Hospital, dos petits nuclis urbans de poques cases quasi be enganxats, plens de vaques pasturant, per un petit camí ara asfaltat ara de terra i fang. Plou moltíssim, és el dia del camino que més ha plogut i des de la Faba comença a pujar cap a la muntanya el que més que un camí és un riu l’aigua que ens arriba fins a mitja cama. Costa mantenir l’equilibri per les pedres que arrossega, en un primer tram arribem a la Laguna de Castilla a on hi ha un petit bar. Trobem al Gilles que ha pujat per la carretera, però des d’allà fem el camí junts, avui li costa a ell seguir-me, quan es tracta de pujar el genoll no em molesta gens, potser perquè no haig de fer l’extensió complerta.
No ens para de ploure, ens parem en el senyal de pedra que ens marca l’entrada a Galícia molls com polls i ens hi fem una foto de rigor amb el Gilles, cau aigua a cabassos, arribem a dalt d’ O Cebreiro i ens refugiem en un bar, fem un senyor esmorzar i posem a secar una mica la roba. Vigilem que la Grazyna no passi de llarg i la cridem per esmorzar, ella també està feta caldo. A més d’aigua fot un vent bestial, a mi em fa anar d’qui enllà i per més que ens tapem et mulla de dalt a baix. tornem a baixar una mica, per anar a buscar San Roque un altre 1.300, ens equivoquem de ruta seguint a uns alemanys i fem tres kilòmetres de propina. Reculem i passem per on hi han els senyals fins arribar a la cresta de la muntanya, allà el vent ens bandeja sense parar i em fa patir la Grazina perquè és de talla molt petita i en un cop d’aquests es pot fer mal.
Estem esgotats quan arribem al Poio, veritablement esgotats i mors de fred! Dues cases a banda i banda de la carretera és tot el que hi ha. Entrem en una que és Bar i Alberg i demanem dinar mentre, a la tele expliquen que Galícia està patint la pitjor tempesta des de fa anys, a Vigo se’ls ha innundat la ciutat. Els amos del restaurant, gent amable com ella sola, ens mimen més que ens serveixen el dinar, ens veuen lo malament que hem arribat i ens ofereixen espai en un petit alberg que tenen, però hem quedat amb el Gilles més avall, a Fonfría, hi volem mirar d’arribar.
Se’ns ha fet molt tard, el temps i la duresa de l’etapa ens ha portat per damunt de les cinc i ja comença a fosquejar i encare ens queden uns 4 kilòmetres fins a Fonfría o el que és el mateix més d’hora i mitja en aquelles circumstàncies especials, se’ns faran interminables. Quan arribem a l’Alberg a Reboleira ja es fosc, en Gilles ja ens està esperant, son quarts de set, estava patint perquè sabia que hi volíem arribar. Estic esgotat, si avui hagués de decidir que fer, plegaria i me’n aniria cap a casa. A sobre em vaig a dutxar i ho haig de fer amb aigua freda, se’ls ha espatllat l’escalfador!
Anem a sopar amb molta penya de l’alberg a un restaurant que tenen en una instalació molt ben parida a fora, mentre tant com a compensació per lo de l’aigua, se’ns ofereixen a secar la roba i les sabates en un artilugi que tenen que bufa aire calent. Mengem de conya i bebem molt, tant que em penso he agafat una bona castanya. Avui no em prendré la pastilla per clapar, a veure si em fa reacció i em passa alguna cosa.
Em fico al llit i no tinc temps ni de sentir a la gent roncar, m’adormo en un plis plas, ja era hora!!! [google-map]
[table id=21 /]
No Comments